Segons el servei d'estudis de La Caixa, Grècia, Gran Bretanya, Alemanya, França i Dinamarca han condicionat els ajuts públics al sector financer a una retallada dels sous dels alts directius. Abans ho va fer un govern dels EUA propulsat per sonats escàndols corporatius. Entretant hem vist segrestos de directius a França. Curiós país on en nom de la revolució fraternal la integritat personal queda hipotecada. També fotografies d'agressions a banquers a Gran Bretanya. La fotografia més sorprenent, és, però, la dels urinaris del bar de Reykjavík decorats amb imatges de banquers. Pel sistema de posar una mosca en els urinaris masculins a l'aeroport de Shiphol, expliquen Thaler i Sunstein, es van reduir els costos de neteja en un 80%. Queda per veure el resultat que aconseguirà el bar islandès.
DE L'ERA DE LA DESREGULACIÓ hem passat a l'era de la regulació. Tanmateix, convé no oblidar que ocasions com l'actual per corregir excessos coneguts i diagnosticats no es donen cada dia. Aquesta mateixa setmana, per exemple, la Comissió Europea plantejava un conjunt de regles sobre els directius de fons especulatius. De la mateixa manera, poc abans, la mateixa Comissió havia proposat que es limitessin els bonus, primes i indemnitzacions dels directius de bancs i empreses cotitzades. Mesures totes orientades a evitar que els sistemes de remuneracions actuals condueixin novament a riscs excessius a curt termini. Més.
Dies enrere Angela Merkel convencia el seu partit que els executius alemanys responguin amb un màxim d'un any del seu sou en cas que la seva gestió hagi perjudicat l'empresa. Una normativa que serà llei abans de l'estiu. A França, el govern de Sarkozy treballa també en una llei que limiti els abusos de les stock options, ben conegudes per aquestes latituds des del temps de l'amic Juan Villalonga.
HI HA MOTIUS QUE JUSTIFIQUIN UNA ACTUACIÓ similar a l'Estat espanyol? Fem ús de l'hemeroteca. Just abans de la crisi, el president d'una coneguda entitat financera interpel·lat en la junta d'accionistes admetia que certament era èticament discutible la seva retribució de 9,7 milions d'euros anuals, als quals calia sumar els 10 milions de dotació al fons de pensions. Tanmateix, agregava, és un salari que té en compte "el que passa al món". Vint milions d'euros pagats pel conjunt d'accionistes de l'entitat sota la lògica de l'imperatiu de mercat. Petits i grans.
Podem igualment recordar que els consellers de la fallida Caja Castilla-La Mancha van doblar la seva remuneració en tres anys. O que els consellers espanyols cobren 108.000 euros anuals de mitjana, un 30% més que la mitjana europea, mentre que el salari mitjà a l'Estat és gairebé en tots els sectors inferior a l'europeu. La dada: els consellers espanyols estan en la tercera posició retributiva, només per darrere de Suïssa i Alemanya.
LA PREGUNTA ÒBVIA A FER-SE per part dels economistes ortodoxos és: realment tenim els tercers millors directius europeus? La cosa no va per aquí. En aquesta tessitura es despenjava uns dies enrere el Consell Federal del PSOE proposant limitar de manera dràstica els salaris excessius en l'empresa privada. Vista la trajectòria de coherència del partit al govern i la falta d'aliats polítics, els contraris a la mesura no han de témer que l'Estat aprofiti el moment per desmuntar l'entramat d'interessos creats.
EL MOLL DE L'OS DEL PROBLEMA: la cultura de l'especulació instal·lada en els alts consells directius. Una cultura blindada per asimetries de poder i d'informació i per assumpcions tan poc raonades com que salari equival a capacitat. Qui hi vulgui veure paral·lelismes futbolístics -l'ocasió és obligada- pot recordar el que els barcelonistes hem arribat a pagar per un Overmars, un Saviola o un Ronald de Boer qualssevol. En la gran empresa es fan bons els directius per la via d'apujar-los el sou. Qui vulgui referències bibliogràfiques, recomano la tan breu com impagable Breve historia de la euforia financiera de J.K. Galbraith.
Publicat al Diari Avui. 13 de Maig, 2009