A mesura que l'eficiència del sistema es debilita, que el contracte social s'esquerda i que el futur col·lectiu queda en suspens per un cert temps, s'obre la capsa dels trons de la legitimitat del procés de transformació que estem vivint. Una legitimitat que s'articula al voltant de preguntar-nos pel repartiment de les mesures d'ajust. Entomar xarops amargs no acostuma a venir de gust, però si el cost de la crisi es distribueix de manera equitativa, progressiva, en funció de rendes i capacitats, diríem que les mesures, a banda de desagradables, poden també ser justes. Tanmateix, algunes evidències ens diuen que, per al cas espanyol, la cosa no va ben bé per aquí. Que la repartició dels ajustos és asimètrica, insolidària i perjudica els que fan bé les coses. Que aquest és un país fet més aviat a la mida dels espavilats que no pas a la dels complidors.

Setmanes enrere iniciàvem aquest decàleg per comprendre la Xina d'avui en dia i la seva projecció sobre el món. Vàrem començar amb cinc trets distintius de la seva cultura política: l'antioccidentalisme, la defensa d'un model autoritari de govern, el pragmatisme en el sosteniment de l'estabilitat social, el gradualisme i la manca de transparència polítiques. Tanquem avui la nostra llista amb els cinc darrers components:

 La Xina s'ha posat de moda als mitjans de comunicació. La seva presència és creixent. El que va començar com una sorpresa, l'atenció generada al voltant de l'evolució del gegant xinès en els rànquings econòmics –creixement del PIB, exportacions, inversions a l'exterior, atresorament de divises estrangeres o volum dels fons sobirans–, avui s'ha transformat ja en sensació d'inquietud. Hem passat de fer lloança de l'emprenedoria oriental, la seva ètica del treball i el meritocràtic i eficient mandarinat, a preocupar-nos, no sense raó, davant l'impacte xinès en els models de governança global i l'auge d'un model de desenvolupament no democràtic. Recents treballs d'Ian Bremmer, Mark Leornard o The Economist ens han obert els ulls en aquest sentit.

Deia Tony Judt en la seva darrera obra, publicada abans de morir, que la recuperació de la socialdemocràcia només arribaria el dia que fes seu el discurs de la por que tenallava la base tradicional del seu electorat. Contra aquesta lectura, els defensors de l’estatus quo socialdemòcrata sostenen que encara avui en dia la prova del cotó que permet descobrir un votant de dretes camuflat és que aquest té per costum negar l’existència d’un eix polític que separi dretes d’esquerres.

Presentación del Informe: Buenas Prácticas en la lucha contra la corrupción de Julia Salsas y David Murillo. ESADE (2011).

La lucha empresarial contra la corrupción empieza a ser percibida como un elemento central de gestión para las empresas de nuestro país. Este fenómeno ha vivido un cambio de marco jurídico en las últimas décadas. En Estados Unidos, a finales de los 70, el presidente Jimmy Carter dio unos primeros pasos tipificando como delito el soborno de funcionarios en el extranjero. Dos décadas más tarde sería la OCDE (1999) y el convenio de la ONU contra la corrupción (2005) los que empujarían la transformación del panorama legal de la corrupción en el sector privado. En los últimos años, ya en España, la reforma del Código Penal ha empujado de manera definitiva a las compañías a adoptar medidas de prevención de la corrupción.

Ressenya del llibre "La geopolítica de las emociones" de Dominique Moïsi. Ed: Grupo Norma, 2010. Publicada a la Revista VIA, núm 17, pp.199-201

Quina va ser la reacció dels mercats el dia després de la victòria del partit popular a les eleccions del 20 de novembre? Es van veure alleugerits per la majoria absoluta d’un partit que prometia reformes, austeritat i, en essència, donar resposta a les demandes dels mercats? Doncs, no. La victòria, àmplia com poques, l’endemà de les eleccions es va traduir en més pressió sobre la prima de risc i noves davallades de la borsa. En els mercats financers, prou que ho sabem, aquests són temps de passions i de desconfiança, de pànics i d’irracionalitat. Les eines d’ús comú deixen de servir per comprendre les conductes dels mercats. L’economia a l’ús abandona la realitat, que no les aules, i perd la capacitat d’explicar el món que ens envolta. Per altra banda, entra en escena l’anomenada economia de la conducta: la que contempla un individu passional i gregari, advers al risc i menys entenimentat del que voldríem admetre que som. No són així d’irracionals els mercats? A dia d’avui, semblaria que sí.

Entrevista per a l’Ara:

"El capitalisme té la capacitat de reinventar-se i d'adaptar-se, però pronostico una etapa de continuïtat, en què difícilment es produiran grans canvis sistèmics. Per capgirar l'actual situació econòmica, la solució passa pel que es va fer als anys 30: recuperar la iniciativa pública com a factor de, correcció del sotrac econòmic. Però aquest camí també reclama certa col·laboració dels mercats financers. Faria falta que Alemanya aprovés polítiques expansives, que el Banc Central Europeu estigués a favor dels eurobons i que els mercats donessin un cop de mà prestant novament als estats. Una conjuntura difícil de veure ara mateix. Les polítiques d'austeritat són necessàries, però no són suficients per construir el futur.

 Per aprendre, cal sovint desaprendre. Hem de buidar el cap de velles teories, falses assumpcions i, en la mesura que sigui possible, armar-nos d'una noble i esforçada actitud d'adaptació al canvi. El 2012 serà un any dur. El diner no corre i la desconfiança i la incertesa estan sòlidament arrelades en les llars, les empreses i especialment els bancs. En aquesta tessitura els ciutadans poques coses podem fer més enllà d'adaptar-nos a la realitat. Podem mirar de reeducar la mirada, alliberar l'esperit i preparar-nos a entomar el que arribi amb grans dosis de realisme i de confiança en nosaltres mateixos. Malgrat això, a l'inici de l'any semblaria el moment adequat per demanar cinc bons desitjos al món que ens envolta. Aquesta seria la meva llista.

El Diari El Punt-Avui em va demanar un breu apunt sobre el 1r any del govern Mas:

Un govern sense crèdit és un artefacte trist i inestable. I el crèdit, ja ho veiem, no només és un indicador pecuniari, sinó sobretot de confiança. El govern de Mas, impotent per incrementar el primer dels dos crèdits, ha tirat per la via del segon. Aquest és un crèdit que es recupera a còpia d'austeritat, retallades, rigor i credibilitat, dient les coses com són i repartint els cops com es pugui. És clar que fins i tot aquest crèdit depèn del govern de l'Estat. Un altre incompliment com el dels 759 milions acaba erosionant la imatge de rigor i previsibilitat que tant costa guanyar.

Desde el inicio de la crisis los medios de comunicación han tenido a bien recordarnos cada cierto tiempo los dos ideogramas que en mandarín expresan la idea de crisis. Crisis sería el resultado de unir dos significados: peligro y oportunidad de cambio. Empecemos reconociendo que para el común de los mortales una crisis como la actual es ante todo un grave contratiempo que implica dolor y un empeoramiento de las condiciones de vida.

Con todo, es evidente que un proceso de transformación social implica también cambios que no necesariamente deben ser vistos como negativos sino, precisamente, como un proceso natural de adaptación a la nueva realidad. El auge de la espiritualidad, el valor del tiempo libre, la familia, el reciclaje o el ahorro a menudo se nombran como valores que aparecen reforzados de esta crisis. La realidad es que todavía nos falta perspectiva temporal para avanzar un análisis mínimamente científico sobre el tipo de transformación social en el que nos encontramos.